Aquest projecte és el treball llavor de tota la sèrie d’obres posteriors. Els treballs giren entorn de la relació entre el jo i l’altre, entre l’individual i el col·lectiu, entre la natura i la cultura.

La misteriosa vida de les abelles com a ésser mític, simbòlic, social en íntima relació amb l’entorn, juntament amb la problemàtica i els motius que genera la seva dràstica disminució, fa d’aquests éssers i les seves valuoses substàncies un mitjà d’experimentació sensible i d’expressió plàstica òptim per als nostres plantejaments.

Llar, tomba i muntanya és pensada per a la capella de Sant Nicolau, un temple romànic arquetípic del segle XII, d’una bellesa singular i espai expositiu del Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona.

La proposta es basa en una acció rítmica, repetitiva, com un mantra del gest. Cada dia a la mateixa hora, la mateixa acció (set dies a les set, total set peces). Cada dia creem una nova peça de cera igual però subtilment diferent a la anterior, apilem trossets de cera calenta sobre dos casetes de ciment que cada dia que passa les apropem mes l’una a l’altre, fins a tocar-se i així es crea el túnel final. Cada peça, un cop acabada, és afegida a la instal·lació que es va conformant dia a dia.

Cada acció s’enregistrà en vídeo, i durant la instal·lació es projectà a mida natural i en temps real, el mateix dia de la setmana corresponent i al mateix espai on s’ha dut a terme l’acció.

A la cripta, sota l’altar, una instal·lació de cinc pantalles mostra diferents escenes de la vida interior del rusc. A tot l’espai ressona la remor de l’eixam que reivindica la seva presència des de les profunditats del temple.

El treball s’ha pogut dur a terme gràcies a la implicació de Clara Gari, comissària del projecte i de la Carme Sais, directora del Bòlit, a les quals agraïm de cor el seu suport.

LES METÀFORES DE L’APICULTOR

Eudald Camps

En què es converteix un pilot de la Luftwaffe després d’estavellar el seu stuka nazi a Crimea (per culpa del mal temps: ni rastre d’heroïcitat) i ser rescatat per una tribu de Tàrtars que l’emboliquen, diligents, amb greix i feltre per tal d’evitar la fatal hipotèrmia? Doncs en Joseph Beuys. La proximitat de la mort —la seva certesa— va desencadenar en l’aviador alemany una mena de procés epifànic invers: els diferents materials (feltre, greix, or, mel…) assolien —després del trauma— una dimensió transcendent, de ressonàncies teosòfiques, que caracteritzaria una de les propostes creatives més inclassificables —com no es cansa de recordar-nos  Lucrezia de Domizio Durini— de l’art de la segona meitat del segle XX. Amb tot, Beuys no és un cas aïllat. Artistes com Wolfgang Laib o, encara més, Aganetha Dick, han convertit el pol·len, la mel o la cera, en els autèntics protagonistes d’unes pràctiques creatives on la dimensió material i l’espiritual conflueixen en un mateix espai de significació caracteritzat, també, per la dissolució de les fronteres entre vida i art: el seu desafiament —explica Juan Antonio Ramírez a Corpus Solus (Siruela)— és mostrar «la comunicació entre els éssers vius com una tasca fascinant per a una posthumanitat que sigui capaç de considerar el planeta Terra com un ens global i amorosament connectat»; mentrestant —continua Ramírez—, «l’art ens permet somiar amb allò ocult, protegit, amb els processos misteriosos de la vida i de la mort que bateguen a l’interior obscur de les coses i dels cossos».
Sigui com sigui, i a banda del caràcter radicalment omnívor de l’art contemporani —sempre disposat a incorporar qualsevol material, suport o format—, no deixa de ser sorprenent la fascinació que, des de sempre i en totes les cultures que les han conegut, produeixen les abelles i la seva eusocialitat. Un fet, malgrat tot, que no ha de fer-nos oblidar que la metàfora dels àpids pot adoptar signes molt diversos —i fins i tot contradictoris— en funció de l’element que se’n vulgui subratllar: una cosa són els insectes i la seva organització; una altra, el rusc i les bresques; i, en darrera instància, també la cera i la mel encarnarien un tercer ordre metafòric completament diferenciat. És a dir: el laboriós insecte i la seva particular jerarquització (una reina, obreres, soldats, etc) ha servit a tota una munió de filòsofs, polítics i sociòlegs, per tal de legitimar diferents formes de tirania (el discurs etnobiologicista de Gustave Le Bon), de comportaments de grup (només cal pensar en Massa i poder, d’Elias Canetti), d’economia aplicada (la cèlebre Faula de les abelles de Bernard Mandeville en seria el paradigma) o, a l’extrem oposat, d’anarquisme (l’escola fundada per Sébastien Faure es deia «La ruche»); la seva incomparable habilitat constructiva, en canvi, ha seduït a arquitectes (el mateix Ramírez ho compil·la en l’exel·lent llibre, també editat per Siruela, La metáfora de la colmena: de Gaudí a Le Corbusier), matemàtics, geòmetres i dissenyadors de tots els àmbits (un dels primers logos de la història és l’hexàgon d’AEG creat, el 1907, per Peter Behrens, uns dels principals inspiradors de l’esperit Bauhaus); i, com dèiem, la mel i la cera, en canvi, han estat materials que, degut a la seva simbologia associada als treballs de transformació i generació (Cirlot), han seduït sobretot a artistes i, per descomptat, a personalitats transversals com la de Maeterlinck o la de l’ineludible —quan es parla d’abelles— Rudolf Steiner.
Expliquem tot això per evitar qualsevol temptació simplificadora a l’hora de llegir l’acció portada a terme, al llarg de set dies, pels artistes Jordi Esteban  i Pep Aymerich: la utilització de la cera com a material constructiu, la imatge de la casa entesa com a cosmos que conté representacions de totes les pulsions humanes —en el sentit que ho expressava Gaston Bachelard a la seva Poètica de l’espai— i, finalment, la sempre controvertida relació entre el Jo i l’Altre conformen un univers artístic que, malgrat el seu regust místic i, fins i tot, obscurantista, no deixa de respondre a la necessitat d’il·luminar aquelles parts fosques sobre les que es sedimenta la mateixa existència humana. Per entendre’ns: el principal mèrit d’Esteban i Aymerich és no renunciar a una forma d’expressió artística, enemiga de la banalitat, que re fórmula, com en un mantra, els interrogants de sempre.