Pep Aymerich i Jordi Esteban:  tu, jo, nosaltres, rusc.

Tots som, doncs, servents de les lleis per poder ser lliures

Marc Tul·li Ciceró

Hannah Arendt començava un dels seus textos sobre la llei i la desobediència civil evocant a Henry David Thoreau. Aquest apassionat de la natura nascut a Concord, a l’estat americà de Massachusetts, va renunciar a tota vida social i l’any 1846 es va retirar als boscos de Concord, prop del llac de Walden, on s’havia construït una cabana. S’hi va estar dos anys, tallant llenya i satisfent de forma autosuficient les seves necessitats vitals. Thoreau va practicar la simplicitat i va descobrir quant obviable és la tenalla social. Li va servir per qüestionar la societat com a pura associació d’intercanvi i per pensar un encaix possible en la comunitat sense renunciar a la dignitat enfront a l’abús per part del poder. Va ser durant la seva estada als boscos de Concord, observant les comunitats animals, quan Thoreau va pensar el concepte de desobediència civil. Des de llavors, ha passat a ser una figura fundacional d’una de les formes polítiques del dissens modern.

No és fortuït que sigui Hannah Arendt qui evoqui a Thoreau ja que va ser aquesta pensadora nascuda a Alemanya i exiliada als Estats Units qui va exercir de forma activa el dissens intel·lectual. Tot i que en un moment històric molt diferent, els seus textos sobre el totalitarisme modern invoquen, com ho va fer 100 anys abans Thoreau, el grup com una forma necessària per exercir el dissens. Un i altre recorden que conceptes com desobediència o rebelió són inherents a la condició de grup o d’espai comú. Ell mai existeix com a simple individu; pot funcionar i sobreviure només com a membre d’un grup, escriu Arendt referint-se a la figura del desobedient civil (Crisis de la República, Madrid: Taurus, 1999, p. 63). I insisteix: és en la diferència o en la rebel·lió, és en el conjunt, on el jo s’estructura com a diferent i per tant, com a jo.

     El jo i l’altre és un treball de llarg trajecte –una sèrie d’accions i instal·lacions que es desenvolupen en diferents espais– entorn la idea de comunitat i d’abella. Pep Aymerich i Jordi Esteban han centrat el seu punt de mira en els llocs comuns de l’abella: la mel, la cera, el vol de formes circulars, les arquitectures hexagonals de les cel·les del rusc, l’acció compartida, la sociabilitat i la pauta. En un dels moments de la sèrie, Pep Aymerich i Jordi Esteban ressegeixen les pautes col·lectives de producció que, generació rere generació, les abelles repeteixen amb tossuda regularitat. En altres, es posen en el lloc del treball compartit i la mística de l’espai comú. I en altres, esdevenen actors d’una semiòtica sorprenentment complexa. Les seves accions es situen davant l’arquitectura social de l’abella com una forma d’obrir noves perspectives humanes en un món usurpat per una lògica desigual i abusiva del poder. I és que la vida acusadament grupal d’aquest insecte ha interessat a etòlegs, politòlegs i filòsofs. El seu estricte ordre social i el seu inevitable cooperativisme han legitimat des de tiranies a projectes llibertaris, des d’algoritmes matemàtics fins a nous misticismes. Aquesta vida col·lectiva estratificada tant en la producció (una rigorosa divisió del treball) com en la reproducció (mentre la reproducció es cedeix a unes castes reproductives –la reina, enfront obrers i soldats, mascles i femelles, estèrils tots–, la cura de les cries s’assumeix cooperativament) i transmesa de generació en generació amb una mínima, o nul·la, variació, es coneix com eusocialitat. En la seva radical sociabilitat, aquest col·lectiu animal toca de ple el vell debat sobre quin encaix social li és possible a l’individu. De què és metàfora el món de l’abella? Quins processos de debat contemporani sobre noves vies de comunitat activa?

Tu, jo

Dilluns, dimarts, dimecres, dijous… cada tarda i fins a set dies, Pep Aymerich i Jordi Esteban es van tancar a l’espai sagrat de la capella de Sant Nicolau de Girona. Situats en el punt central de l’altar, entre la cúpula i la cripta –a l’axis mundi o punt de connexió entre la terra i el cel, com volien els arquitectes medievals–, van modelar en silenci fines làmines de cera d’abella que escalfaven i manipulaven fins a construir una cabana petita, un objecte de tres dimensions que evocava un rusc o un habitacle amb forma d’àbside o de cúpula. Mentre, una pantalla projectava imatges d’una colònia d’abelles i el so i el moviment d’aquest insecte social ocupaven tota la nau. Cada tarda i durant set dies, un habitacle de cera era modelat i dipositat sota la nau de l’església formant un camí o un accés a l’altar. Set habitacles de cera es van anar construint i situant al llarg de la capella. Quan els artistes acabaven una nova peça i la situaven a la nau, apropaven les altres uns centímetres. Així, quan el setè dia, van dipositar la darrera de les peces de cera, entre totes s’havia creat un passadís que les unia en una sola escultura. El treball de cada dia es construia com una estructura conjunta en que capella, cúpula, àbsis, habitacle i rusc es confonien en una sola forma. El Jo i l’Altre. Llar, tomba i muntanya va ser el nom d’aquesta acció sobre formes universals que evoquen d’una manera molt directa construccions col·lectives i matrius humanes. Sota la cúpula de Sant Nicolau, el treball en cera de Pep Aymerich i Jordi Esteban va invocar una saviesa que diferents elements de la natura comparteixen.

Uns dies després, a la Nau Côclea de Camallera, a l’Alt Empordà, Pep Aymerich i Jordi Esteban van incorporar la mel en una nova acció de la sèrie El Jo i l’Altre. En aquest cas, van disposar un Paisatge sagrat que va consistir en la construcció d’una superfície o un llit de cera que contenia una obertura quadrada on els artistes van situar-hi una peça amb forma d’habitacle i la van anar banyant de mel líquida. La mel va lliscar per les parets de la peça fins a formar un bassal o un llit líquid dins del llit de cera. El resultat va ser una piscina de mel on surava una pedra cúbica amb punta, un temple o una escultura meditativa. Un paisatge sagrat que novament invocava el tot o l’espai comú com una forma de transcendir el tu i el jo, l’individu, i accedir al nosaltres.

Nosaltre

La complexitat comunicativa de les abelles és un cas extrem de semiòtica natural. Sembla que és específica de les recol·lectores, que codifiquen i envien una informació tan valuosa com la distància i la direcció on es troben les flors que tenen nèctar o pol·len o el punt on es troba l’aigua. Quan l’abella recolectora entra al rusc després de la seva exploració exterior, s’apropa a la colònia i executa una dansa de gran detall  comunicatiu. És un vol en forma de vuit que conté més d’un nivell d’informació i de moviment. La recolectora combina el trajectòria del vol amb un moviment de cintura o d’abdomen. El trajecte i la durada dels moviments abdominals tenen una relació directa amb la direcció i la distància on es troben les flors localitzades. Quant a la trajectòria del vol, dibuixa una forma de vuit amb semicercles a dreta i esquerra. En els trams en que el vol traça una línia recta, la durada del trajecte té relació amb amb l’espai entre el rusc i l’objectiu. Com més lluny són les flors, més llarg és el trajecte recte del vol: uns 0,75 mil·lisegons per cada cent metres de distància. Quant als girs, l’angle de curvatura indica la direcció del sol respecte a les flors.

Pep Aymerich i Jordi Esteban ressegueixen amb el cos la trajectòria del vol de l’abella. En una altra acció de la sèrie El jo i l’altre, capturen aquesta elaborada semiòtica natural posant-se en el lloc de l’animal i en deixen constància gràfica. Es situen així molt a prop d’un dels teòrics que millor ha pensat el cosmos d’aquesta comunitat d’insectes, Rudolf Steiner. Quan, al 1923, va preparar una sèrie de xerrades per als obrers que treballaven gratuïtament en la construcció de l’edifici del Goetheanum, a Dornach, prop de Basel, a Suïssa, –un edifici destinat a usos culturals de la Societat Antroposòfica fundada pel mateix Steiner– aquest va tenir en compte que, entre els treballadors, hi havia ebenistes, fusters, ferrers, formigoners i també apicultors. Steiner va basar les seves xerrades en les abelles i les subtils connexions entre aquests animals i el conjunt de la natura, i les connexions entre els grups humans i el conjunt del cosmos. Les xerrades de Steiner, aplegades amb el títol Sobre l’ésser de l’abella, són un dels textos més metafísics entorn aquest col·lectiu animal. El treball de Pep Aymerich i Jordi Esteban es situa en un lloc semblant, en el lloc del nosaltres, potser per això les seves accions tenen una estranya qualitat metafísica.

Rusc

El que ens fascina del món de l’abella és allò que la seva complexitat posa en evidència de les vides humanes, allò que ens interpel·la. És l’efecte mirall de l’abella i de l’etologia en general. És en aquest sentit que aquesta comunitat animal aboca sobre la comunitat humana un encaix diferent al vell debat entre l’individu i el grup, un debat que ha recorregut la història com un nervi estructural. El jo i l’altre es situa en aquest solc. Les accions de Pep Aymerich i Jordi Esteban s’apropen a l’abella no en la seva condició política i comunitària, sinó la seva condició còsmica. S’invoca així un estat de grup o de rusc. Es posa en joc l’estrany acord còsmic de tot un col·lectiu animal. És aquesta una forma de rebel·lió possible en les nostres societats postdemocràtiques? L’acord d’espècie, l’afinitat còsmica, pot ser una forma de desobediència civil contra les tiranies, globals, del capitalisme tardà. Més enllà del grup, el cosmos. Més enllà del jo, el rusc o l’empatia d’espècie.

Tots som, doncs, servents de les lleis per poder ser lliures, Henry Thoreau cita a Marc Tul·li Ciceró en un dels seus textos sobre la desobediència civil. I Thoreau és alhora, invocat per Hannah Arendt en el seu esforç per pensar el totalitarisme modern. Tingues cura de fer alguna cosa amb la que no siguis capaç de viure (Crisis de la República, Madrid: Taurus, 1999, p. 72), escriu Arendt. El grup o la llei del rusc, allò que la natura crea per pura condició d’espècie, en l’espai humà, és una opció de llibertat o una conquesta: transcendir la diferència. Les accions de Pep Aymerich i Jordi Esteban ens situen en aquest registre. Aquesta és, en part, la seva bellesa. Només en part.

Cristina Masanés